Sé que la Història és un bé de domini públic (Open source, de vegades) i que tots n’estam al corrent, però em permetran ser plasta i recordar-la un cop més, per si hi hagués qualque despistat.
Al segle XIII va viure un rei conegut per Jaume I. Va néixer a Orpesa de Mar. Per aquella època les Corts de la Corona Valenciana d’Aragó eren a València D.F. Allà, en Jaume I va decidir estendre els dominis de la Corona a ultramar i al nord. Per això va organitzar dues campanyes bèl·liques: una a Mallorca i una altra a Barcelona. Va reeixir en totes dues. Al principi tant els balears com els catalans van ser reacis als nous amos, però amb el temps i, amb una política d’assentaments semblants als de Gaza i Cisjordània, el valencià es va imposar arreu.
Tot va anar com una seda fins que els catalans i els mallorquins van començar a oblidar qui els havia conquerit, qui els havia lliurat dels sarraïns. Va ser el principi de la divisió de la Corona Valenciana d’Aragó. Els catalans, recelosos, van anar introduint paraules autòctones, girs gramaticals i expressions al seu valencià del Principat. Els balears no volien ser menys i van demostrar el seu caràcter aïllat conservant expressions i accents del Valencià que en altres indrets ja eren obsoletes. Tant uns com els altres van voler demostrar la seva independència cultural rebatejant llurs llengües amb el nom de català i mallorquí (o baleá) tot i que no deixava de ser valencià.
Per tots és conegut el que ha passat fins els nostres dies. Interessos polítics, desconfiances o, simplement, la ignorància d’un passat comú, ha fet que es reafirmi aquesta desunió lingüística. Valencià, català o mallorquí, es digui com es digui, els filòlegs, els experts ens recorden que tots parlem una llengua comú: el valencià. Una llengua que fa 700 anys ens va portar aquell jove rei d’Orpesa de Mar.