La crònica parlamentària és un gènere en decadència. Els grans periodistes han emigrat a la crònica esportiva: al camp del Barça, al camp del Nàstic. I és ben normal.

Al Parlament s’hi ha d’anar amb la mirada carregada de bones intencions i amb grans dosis de paternalisme. Ahir vaig passar la tarda enganxat a la transmissió del Canal Parlament i tot plegat em va recordar la competició de natació dels Jocs Paralímpics: hi trobem exemples de superació i d’integració magnífics però, a nivell esportiu, ens quedem una mica igual; fins i tot fa patir.

El primer que em va cridar l’atenció és que hi ha molts diputats. Moltíssims. M’arriscaré amb una xifra aproximada: més de trenta. I tots tenen un nom diferent, la qual cosa no fa més que afegir confusió al debat democràtic.

El segon que em va cridar l’atenció és que alguns diputats pugen a una mena de caixa de transportar fruita i fan monòlegs davant l’hemicicle. Solen ser monòlegs grandiloqüents i, per tant, prescindibles. Els monologuistes tenen tirada a citar frases bíbliques, de Josep Pla o de Winston Churchill per demostrar que posseeixen estudis d’EGB.

Jo també vull citar en Pla: “Durant tota la tarda hom s’esforça per dir la major quantitat possible d’obvietats i frases fetes”. És d’El quadern gris. No té gaire mèrit. Pla va escriure sis trilions de planes i no és complicat trobar-hi una frase que s’ajusti al teu discurs.

Després dels monòlegs voten i alguns es posen drets per cantar.

I, òbviament, la part més interessant del debat democràtic arriba cap a les deu del vespre, a Intereconomía i a 13tv. Retòrica vibrant, encesa, agressiva. Amenaces paramilitars, fins i tot. És aquí on les ideologies volen lliures i desacomplexades. És la Gran Festa De La Democràcia.