Els analistes polítics no podem passar per alt una certa revifada del regionalisme à la pratdelaribèsque.

A banda dels grans partits (PSOE, CiU, PxC) darrerament han sorgit a Catalunya alguns partits i coalicions obertament sobiranistes (ERC, SI, R, J, FNAC). El problema és que cada cop que es reuneixen més de dos afiliats d’un d’aquests partits el partit s’escindeix. Això no és dolent. Ans el contrari. La màxima “Un ciutadà, un vot” és una cotilla asfixiant que s’ha de substituir per la més moderna “Un ciutadà, un partit independentista”.

Sembla que els partits que desitgen destruir Espanya (i, fins i tot, l’esperit de la Transició) porten la llavor separatista a raha tabla i són francament autodestructius. És a dir, els partits independentistes són més inestables que l’Urani 236 i es desintegren en elements més lleugers.

Avui hi ha hagut una reunió de representants de 618 d’aquests partits per mirar d’anar plegats a les properes eleccions en una gran coalició. Hi havia força expectació per veure quants minuts trigarien a fracassar. Afortunadament el fracàs ha estat veloç. Com que la reunió s’ha fet a porta tancada no han transcendit gaires detalls però tot apunta a divergències sobre el concepte “independència”.

Els líders d’aquests partits radicals han decidit que la millor manera d’honrar la trajectòria regionalista de Catalunya és fent l’imbècil. I això és bo, especialment per a la CEDA, que ja es veu virtualment guanyadora de les eleccions.

L’estadista Vidal-Quadras deu estar rebolcant-se a la seva tomba.