Archivo de la etiqueta: crítica

Star Wars III: una aproximación

Como gran seguidor que soy de la saga de Star Wars no podía esperar ni un día más para disfrutar del último y fenomenal Star Wars III: Episode III: The Revenge of The Syths.

Hagamos un poco de resumen de los episodios anteriores (I y II):

El joven Yoda no ve con buenos ojos el estallido de la guerra galáctica. Entre tanto, un joven Jedi que acabará siendo un asesino intenta pasar el rato construyendo un C-3PO. La tensión se hace insoportable. Hay una reina.

Bien. El Episodio III de Star Wars III comienza exactamente en este punto. Como siempre, las majestuosas letras que forman la palabra «Star Wars III» aparecen esplendorosas en dolby stereo. Fenomenales títulos del añorado Saul Bass que nos sitúan rápidamente en medio de la situación: «¡GUERRA! Etc.»

Y después, acción, acción y más acción. Drama del bueno y más acción. Tragedia. Un poco de humor. Acción y tragedia. Drama. Tragedia. Acción dramática. Tragedia dramática. Acción humorística. Y así hasta dos horas y cuarenta minutos.

Este vendría a ser un resumen breve del argumento de Star Wars III: The Episode III, aunque, obviamente, se trata sólo de una brevísima descripción superficial.

Lo que interesa es que Star Wars III: Return of the Episode III es la mejor película que se ha hecho nunca sobre el problema vasco. Claro que sobran escenas románticas, plagiadas de Shakespeare, que no añaden nada al tema de Euskady. Pero en definitiva sólo se necesitan algunos cambios de nombre de protagonistas y/o lugares para captar el profundo mensaje de Lucas. Así pues tendremos que hacer los siguientes cambios:

Darth Sidious … Sabino Arana
Yoda … Rafa Zohuier
Mace Windu … Ikastola
Gollum … Gregorio Peces-Barba
Naboo … Zarauz
R2-D2 … Fernando Savater
Kashyyyk … Ermua
Padmé … Yoyes
Jar Jar Binks … Josu Jon Imaz
Ewok … Pototo

Ahora bien, esta densidad dramática no te tiene que echar atrás. Lucas ha combinado perfectamente la reflexión intelectual con guiños comerciales en clave misógina y racista que os dejarán pegados al asiento.

Si os gusta el cine de acción «del bueno», este filme no «os decepcionará». Es más: «os» gustará.

Arafat on ice

Versión en castellano en El Mundo Today.

Tothom que em coneix sap com m’agrada fer escapades d’un dia a Londres, Roma, Paris o Beirut per anar de botigues i copsar l’ambient cultural d’aquestes extraordinàries ciutats. Aquest cap de setmana vaig aprofitar un ofertón de British Airways i em vaig plantar a Beirut. Vaig fer unes compres al Harrod’s i al Leroy Merlin i, tot passejant pel West End de la ciutat, em va cridar l’atenció un espectacle que s’acabava d’estrenar al Yussuf Memorial Palace: Arafat on ice.

Sense pensar-m’ho dos cops vaig adquirir dues butaques de platea (una per mi i una altra per l’abric i les bosses) i vaig preparar-me per gaudir de l’espectacle. No cal ni esmentar l’estupefacció que em produí la celeritat amb què s’havia preparat aquest muntatge sobre el Rais palestí, ni la sospita que tot plegat amagava una hàbil maniobra comercial per aprofitar el seu recent traspàs.

I no m’equivocava.

La partitura la signa l’irregular Christophe Abderraman III, de qui recordo la sobreactuada The phantom of the Golan Highs o, la per moments pamfletària, Join Hezbollah!

El llibret va a càrrec del per mi desconegut Jacob Cohen (llegeixo al programa de mà: «Former liutenant of the Israel army«)

Com qualsevol espectacle de format on ice el muntatge resulta, d’entrada, fred. Els personatges estan construïts a base de girs absurds i cops d’efecte i contínuament es trenca la quarta paret. Però anem per parts.

L’espectacle comença amb un solo d’Arafat. És un solo vibrant, auster i efectista. A destacar l’espectacular semblança del protagonista amb l’Arafat real, efecte, tot sigui dit, aconseguit amb una careta de cartró.

arafatonice2-176x300

Tot el primer acte, que narra els anys de joventut insurgent del líder de l’Autoritat Palestina, està trufat d’escenes de masses, coreografies excessives i abús de canons de llum. Molt remarcable, però, l’escena dels camells.

Els autors opten pel clàssic argument folletinesc, buscant la llàgrima fàcil i oscil·lant sense ordre ni concert entre el melodrama més defermat i l’slapstick més barroer. Hi ha un excés de corredisses i persecucions supèrflues.

L’entreacte o intermezzo és potser el moment més emotiu de l’obra, amb un Arafat traït pels seus i que, desenganyat, abandona la lluita armada. Tot el drama intern, les contradiccions humanes i morals es simbolitzen amb uns emocionants molinets i combinacions de salts mortals i skating backwards. Llàstima que tot l’intermezzo sigui descaradament plagiat de Cavalleria Rusticana, de Mascagni.

El segon acte decau considerablement. Tot i l’esforç en l’aspecte luminotècnic, amb desplegament megalòman d’efectes estroboscòpics en les escenes d’intifada, la trama peca de repetitiva i els duets transmeten un dejà vu constant.

Novament els moments que arrenquen les ovacions més sinceres són els solos d’Arafat, amb unes diagonals a gran velocitat sobre una sola cama que simbolitzen, potser massa explícitament, el difícil equilibri entre els interessos del poble palestí i la política exterior israeliana.

arafatonice1

Sobre el tercer i darrer acte no tinc una opinió clara, ja que vaig haver d’anar al lavabo i els controls de seguretat em van fer perdre 65 minuts de l’inici. Tot i això la sensació que queda és de decepció. Ja que l’última part de l’espectacle narra justament l’última part de la vida d’Arafat era obvi que els autors tenien entre mans una matèria primera de pare i molt senyor meu. Però novament pequen del mateix: donen per sabudes massa coses. Com si tothom conegués de pe a pa els acords de Camp David o les precàries condicions del confinament a la Mucata.

Hi ha també un excés en l’ús dels nens-bomba. Els 20 primers són colpidors, però els successius ja deixen indiferent. És obvi que el director de l’espectacle ens està preparant per a la gran ària final, amb un Arafat moribund i desplegant tots els seus recursos vocals. Estèticament és molt interessant la posada en escena de l’agonia del Rais, amb un llit d’hospital relliscant sobre el gel de forma quasi espectral. Llàstima de l’afegitó final, francament postís i a forma d’epíleg, on novament l’actor que encarna el líder palestí es llueix en un solo desafortunat, amb un abús musical de la secció de corda.

arafatonice3

Tot i ser un espectacle comercial per a tota la família, Arafat on ice té algunes troballes interessants, però tot plegat queda reduït al no res per culpa dels efectismes i per no apostar decididament per un registre concret, sempre basculant entre el biopic, el thriller psicològic i l’òpera rock.

En definitiva, un espectacle mediocre que no aporta pràcticament res de nou al panorama emergent dels muntatges on ice.

La televisión pública en Venezuela

Rebuscando entre mis notas y mis dispersos efectos personales tras una explosión de gas en mi domicilio particular, encontré, entre otras perlas, una gráfica de audiencias de la televisión venezolana correspondiente al tercer semestre del pasado ejercicio.

Grata fue mi sorpresa al comprobar que el ecléctico gusto del telespectador medio de aquélla república lanza jugosas reflexiones que conviene tener en cuenta.

Llama la atención que en el país venezolano el programa de mayor audiencia durante el periodo fuera la conocidísima soap sit drame colombiana Yo soy Betty la fea. Uno se pregunta inmediatamente si la admiración por el culebrón del país vecino tiene algo de demagógico, de envidia solapada o de complejo de castración. Tales sospechas no hacen más que confirmarse observando el espectacular cher (share) obtenido por el film de Spike Lee Clockers, que fue emitido el 21 de agosto en el espacio Súper Cine Charro .

Da la impresión, asimismo, que la complicada situación política que atraviesa Venezuela tiene su reflejo en los programas que más interesan en la televisión pública y que permiten al espectador medio sublimar sus miedos y odios mediante el ejercicio del boyerismo. Ejemplos contundentes son la gran aceptación del partido de basquebol Tau-Fuenlabrada (emitido por AstraCaribe) y de la serie de policías Los faisanes de las cejas, una farsa en clave de tolchou donde varios agentes del cuerpo de seguridad cocinan en diferentes puntos del continente latinoamericano.

Sin embargo, estos claros ejemplos no deben llevarnos al engaño de creer que la televisión pública venezolana es un camino de rosas. Queden ahí rotundos fracasos como el concurso familiar La bañera femenina o los espacios informativos Hacia dónde camina ese chamo o Jaimes en acción, ambos conducidos con sutil ironía por el popular comunicador José Cernícalo Higosas que realiza doblete presentando en el canal de pago FerrocarrilTV el espacio lúdico Culatazo amigo.

En resumen, que uno no debe tomarse a la ligera los conflictos internos de un país sin haber repasado antes cómo funciona su televisión pública. Venezuela es un caso singular que aúna chabacanería con transparencia y rigor.

Buenos días.