OK. L’havien ensarronat molt. O més aviat s’havia enredat tot sol per simple desesperació.

“Sigues tu mateix, sigues tu mateix”, li havien dit els cirurgians quan ja era al quiròfan amb el genoll rasurat. Ell havia pensat que només l’hi deien per relaxar-lo, perquè així la manca d’anestèsia resultaria menys òbvia.

Qui sóc jo?, es preguntava mentre un dels cirurgians engegava el generador de querosè. Jo què sé. Jo què sé. Querosè. Feia olor de querosè, la taula d’operacions vibrava i el soroll era desagradable. Els veïns picaven a la paret.

—Atureu la merda aquesta, hòstia, que no sentim la tele.

Els cirurgians van connectar el percutor pneumàtic.

—Ara potser et molestarà una mica —va dir un d’ells.

Aquell hospital era de molt baixa qualitat. Pensava queixar-se a recepció, si és que sobrevivia.

En trenta anys de carrera professional, ni una lesió, i justament ara, als 85 anys, una setmana abans del partit d’exhibició, de la forma més tonta, relliscant amb una anxova i caient per la finestra, s’havia fet una contusió al menisc.

Una setmana més tard, encara amb molèsties al genoll, era al vestidor. L’embenatge que li havia fet el fisioterapeuta era efectiu, sí, però també un xic aparatós. Les dues barres de gel de metre i mig li farien nosa si havia d’esprintar.

Tot i això en Campbell es va cordar les bambes amb un triple nus gòtic, es va apujar els mitjons fins l’escrot, el short fins les aixelles i el polo se’l va enroscar al cap, a modus de turbant. Va agafar la raqueta i va sortir a la pista renquejant però digne.

El públic va aplaudir una mica desconcertat quan va aparèixer aquell iaio escanyolit disfressat de faquir.

Una senyoreta es va desmaiar a la grada, fins i tot. La gent, que és molt puta, mormolava “Aquest és en Campbell?”, “Quina decrepitud, verge santa!”

En Campbell, que feia més de vint anys que s’havia retirat del circuit professional de la GTA, no recordava gairebé res d’aquell esport. Hi ha herba, es va dir, o sigui que això deu ser la pista. El va sobtar que hi hagués ratlles de guix al terra. Tot això és nou. La ciència, Déu n’hi do. Va afinar la vista i, a l’altra banda de la xarxa, va reconèixer el seu rival, el seu arxienemic: Percival Roi de Tout-i-plein, el rei del passing shot, el marquès del contrapeu, el Garibaldi del drive creuat. Ah, quants anys des de l’últim match point. El recordava perfectament. Al torneig de Calahorra, on aquell malparit li havia remuntat un 38-0. La incipient tecnologia de la terra batuda li havia anat a la contra. Era una superfície que encara estava a les beceroles i la pista era un camp de pedrots. El va derrotar contra tot pronòstic, dues setmanes després arribava al Pol Nord i al novembre feia el cim de l’Everest, guanyant així un, tot sigui dit, merescudíssim Grand Slam.

Però la derrota no havia estat la pitjor humiliació. Percival, el miserable, va començar a fer mofa del seu cognom: Sopinstaine. A les columnes d’opinió del Reus Morning Herald se’n fotia obertament d’aquell nom que “era més propi d’un cuiner que d’un tenista professional”.

Per això, ferit en l’orgull, en Sopinstaine va renegar del cognom patern i en va adoptar el d’una cosina segona de Bòsnia-Hercegovina: Campbell.

Va mirar la grada. Es va marejar. Per un moment li va fer la impressió que tot el públic eren lloros. Va estar a punt d’arrojar.

No podien ser lloros, impossible, ja que allà tot estava en silenci. Aleshores va veure al galliner de tribuna, allà on es concentraven els seguidors ultres d’en Percival Roi d’etc, etc, una pancarta molt gansa amb el careto del seu rival.

Aboutme
http://www.xvideos.com/

 
La fotografia, sens dubte, era antiga, ja que Percival vorejava els 84. Potser s’havia estirat la cara. El que en Campbell no entenia era el text de la pancarta, i molt menys per què la tipografia era Comic Sans.

Anyway, el públic perdia la paciència. Havien pagat una morterada per veure aquell match, un partit d’exhibició entre dues llegendes del tenis. En Campbell no estava en condicions ni de fer un rot sense perill de despreniment de tràquea i/o ictus. Molt menys de jugar un partit de tenis de gran nivell amb el seu rival històric a uns més que qüestionables 35 sets.

Però tot era per una bona causa. La recaptació anava íntegra a la Fundació Genghis Khan per Nens amb Problemes d’Equitació i a ell li donarien un entrepà de mortadel·la en acabar. Com que estava arruïnat havia acceptat ipsofàctament.

El públic ja xiulava, amb un deix d’irritació, i llençava cadires, monedes i ganivets a la pista.

Campbell estava desconcertat. No recordava quin era el protocol tenístic. Ah, merda. Si hagués llegit el Foster Wallace… Però no. En Foster Wallace encara no havia nascut, ni ganes.

I de sobte, voilà, va recordar que havia vist al cinema la pel·lícula d’Errol Flynn El tenista emmascarat, i li va venir tot el protocol de sobte, com una epifania. Havia de somriure a la grada i aixecar els braços per saludar. I ho va fer amb ímpetu. La dentadura postissa li va caure al terra. L’herba estava un xic alta i va caldre que els recull pilotes fessin servir un detector de metalls per trobar-la. Mentrestant, el fisioterapeuta va aprofitar per recol·locar-li l’omoplat dislocat.

Percival nomenrecordodelcognom s’impacientava. Tenia ganes d’acabar amb aquell paripé. Es notava que frisava perquè s’anava picant amb el dit el rellotge, mentre mirava el jutge de cadira.

El jutge, però, no el veia. Algú l’havia cagat barrejant el Sistema Mètric Decimal amb l’Imperial i ara el pobre pavo seia a 83 metres d’alçada i prou feines tenia abraonant-se al respatller per no precipitar-se a una mort segura per culpa de les ràfegues de vent que feien que aquella mena de bastida precària trontollés com la Rana Loca de la fira.