L’havien ensarronat molt.

Tot i això Sopinstaine es va cordar les bambes amb un triple nus gòtic, es va apujar els mitjons fins l’entrecuix, el short fins les aixelles i el polo se’l va enroscar al cap, a modus de turbant. Va agafar la raqueta i va sortir a la pista fingint dignitat gentlemanesca.

El públic va aplaudir amb desconcert l’aparició d’un iaio escanyolit disfressat de faquir.

Sopinstaine, que havia vist al cinema la pel·lícula d’Errol Flynn El tenista emmascarat, sabia que el protocol l’obligava a somriure a la grada i aixecar els braços per saludar. I ho va fer amb ímpetu. La dentadura postissa li va caure al terra. L’herba estava un xic alta i va caldre que els recull pilotes fessin servir un detector de metalls per trobar-la. Mentrestant, el fisioterapeuta va aprofitar per recol·locar-li l’omoplat dislocat.

Johnny Raincoat s’impacientava. Tenia ganes d’acabar amb aquell paripé. Es notava que frisava perquè anava picant amb el dit el rellotge de butxaca mentre mirava el jutge de cadira.

El jutge, però, no el veia. Algú l’havia cagat barrejant el Sistema Mètric Decimal amb l’Imperial i ara el pobre pavo seia a 83 metres d’alçada i prou feines tenia abraonant-se al respatller per no precipitar-se a una mort segura per culpa de les ràfegues de vent que feien que aquella mena de bastida precària trontollés com la Rana Loca de la fira.