Si, estimats lectors. Em trobo a la bullicieuse ciutat de Saigon, actualment rebatejada com Ho Chi Minh en honor a un senyor que te molta semblansa amb el Coronel Sanders.

Saigon (o Ho Chi Minh) es una ciutat sorollosa, fetida, xafogosa, contaminada, amb 5.5 milions d’habitants i 4 milions de motos. Tecnicament es una d’aquelles ciutats que jo anomeno «dificils a l’hora de travessar el carrer».

El motiu del meu viatge es irrellevant, no aixi els resultats. Avui es celebren els 30 anys de la caiguda d’aquesta ciutat en mans dels rojos del Vietcong i la gent esta com embogida, desfilant amb banderes i fusells AK-47 de cartro. Francament, no em vull posicionar en un tema tan delicat com el d’un conflicte bel.lic que va ocasionar dotzenes i dotzenes de morts i que va acabar avui fa trenta anys. Ara be, en honor a la veritat, admiro els nordamericans, puix soc incapas de vesllumar el mes insignificant motiu per restar en aquest pais mes d’un mati ells s’hi van estar prop de quinze anys i s’hi van deixar la pell. Si, senyors, ara que hi he estat ja ho puc dir ben fort (tot i el perill de ser arrestat fulminantment i conduit a un camp de reeducacio del Partit): Saigon fa cagar i no hi ha tanta prostitucio com em pensava.