Versión en castellano en El Mundo Today.

Tothom que em coneix sap com m’agrada fer escapades d’un dia a Londres, Roma, Paris o Beirut per anar de botigues i copsar l’ambient cultural d’aquestes extraordinàries ciutats. Aquest cap de setmana vaig aprofitar un ofertón de British Airways i em vaig plantar a Beirut. Vaig fer unes compres al Harrod’s i al Leroy Merlin i, tot passejant pel West End de la ciutat, em va cridar l’atenció un espectacle que s’acabava d’estrenar al Yussuf Memorial Palace: Arafat on ice.

Sense pensar-m’ho dos cops vaig adquirir dues butaques de platea (una per mi i una altra per l’abric i les bosses) i vaig preparar-me per gaudir de l’espectacle. No cal ni esmentar l’estupefacció que em produí la celeritat amb què s’havia preparat aquest muntatge sobre el Rais palestí, ni la sospita que tot plegat amagava una hàbil maniobra comercial per aprofitar el seu recent traspàs.

I no m’equivocava.

La partitura la signa l’irregular Christophe Abderraman III, de qui recordo la sobreactuada The phantom of the Golan Highs o, la per moments pamfletària, Join Hezbollah!

El llibret va a càrrec del per mi desconegut Jacob Cohen (llegeixo al programa de mà: «Former liutenant of the Israel army«)

Com qualsevol espectacle de format on ice el muntatge resulta, d’entrada, fred. Els personatges estan construïts a base de girs absurds i cops d’efecte i contínuament es trenca la quarta paret. Però anem per parts.

L’espectacle comença amb un solo d’Arafat. És un solo vibrant, auster i efectista. A destacar l’espectacular semblança del protagonista amb l’Arafat real, efecte, tot sigui dit, aconseguit amb una careta de cartró.

Tot el primer acte, que narra els anys de joventut insurgent del líder de l’Autoritat Palestina, està trufat d’escenes de masses, coreografies excessives i abús de canons de llum. Molt remarcable, però, l’escena dels camells.

Els autors opten pel clàssic argument folletinesc, buscant la llàgrima fàcil i oscil·lant sense ordre ni concert entre el melodrama més defermat i l’slapstick més barroer. Hi ha un excés de corredisses i persecucions supèrflues.

L’entreacte o intermezzo és potser el moment més emotiu de l’obra, amb un Arafat traït pels seus i que, desenganyat, abandona la lluita armada. Tot el drama intern, les contradiccions humanes i morals es simbolitzen amb uns emocionants molinets i combinacions de salts mortals i skating backwards. Llàstima que tot l’intermezzo sigui descaradament plagiat de Cavalleria Rusticana, de Mascagni.

El segon acte decau considerablement. Tot i l’esforç en l’aspecte luminotècnic, amb desplegament megalòman d’efectes estroboscòpics en les escenes d’intifada, la trama peca de repetitiva i els duets transmeten un dejà vu constant.

Novament els moments que arrenquen les ovacions més sinceres són els solos d’Arafat, amb unes diagonals a gran velocitat sobre una sola cama que simbolitzen, potser massa explícitament, el difícil equilibri entre els interessos del poble palestí i la política exterior israeliana.

Sobre el tercer i darrer acte no tinc una opinió clara, ja que vaig haver d’anar al lavabo i els controls de seguretat em van fer perdre 65 minuts de l’inici. Tot i això la sensació que queda és de decepció. Ja que l’última part de l’espectacle narra justament l’última part de la vida d’Arafat era obvi que els autors tenien entre mans una matèria primera de pare i molt senyor meu. Però novament pequen del mateix: donen per sabudes massa coses. Com si tothom conegués de pe a pa els acords de Camp David o les precàries condicions del confinament a la Mucata.

Hi ha també un excés en l’ús dels nens-bomba. Els 20 primers són colpidors, però els successius ja deixen indiferent. És obvi que el director de l’espectacle ens està preparant per a la gran ària final, amb un Arafat moribund i desplegant tots els seus recursos vocals. Estèticament és molt interessant la posada en escena de l’agonia del Rais, amb un llit d’hospital relliscant sobre el gel de forma quasi espectral. Llàstima de l’afegitó final, francament postís i a forma d’epíleg, on novament l’actor que encarna el líder palestí es llueix en un solo desafortunat, amb un abús musical de la secció de corda.

Tot i ser un espectacle comercial per a tota la família, Arafat on ice té algunes troballes interessants, però tot plegat queda reduït al no res per culpa dels efectismes i per no apostar decididament per un registre concret, sempre basculant entre el biopic, el thriller psicològic i l’òpera rock.

En definitiva, un espectacle mediocre que no aporta pràcticament res de nou al panorama emergent dels muntatges on ice.